 |
| L'ESTACIÓ DE PORTBOU - JORDI CARRIÓ I FIGUEROLA / MANEL ESCLUSA |
L'ESTACIÓ DE PORTBOU
Poemes: Jordi Carrió
Fotografies: Manel Esclusa
Pòrtic: D. Sam Abrams
Tornaveu: Marina Garcés
Serigrafia i fotomuntatge:«Peret»
Disseny: Guillermo Bragoni
Editen: Curbet Edicions, Cuixart-Goday, Nova Era i Tinta Invisible
Acte de presentació de L’estació de Portbou
22 de novembre de 2016
Fundació Tàpies
Intervenció de JOSEP M BRICALL:
1.- És per a mi un honor avui cloure aquest acte de lectura de l’obra poètica de Jordi Carrió i de la re-visió de les excel·lents fotografies de Manel Esclusa. M’ha fascinat de quina manera literatura i fotografia ens introdueixen junts en els viaranys d’un viatge compatit entre dos poetes que perseguien el mateix ja abans de coincidir: comproveu la data de la majoria de les fotografies d’Esclusa. Aquest honor però ha estat conseqüència del privilegi de la meva amistat amb Jordi Carrió, amistat que ha estat conreada i assaonada al sí del patronat del Centre Internacional de Música Antiga de Jordi Savall, que precisament Carrió presideix.
He dit honor perquè és el que s’estila en aquests casos, però hauria d’haver dit gosadia; per a mi gosadia, però per en Jordi, arriscada aventura. Quan vaig començar a llambregar els poemes i els textos de Jordi Carrió em va entrar una suor freda que vaig comunicar al culpable i inconscient amic. Em sentia absolutament en fals. Mai havia acompanyat la presentació d’un llibre de poesies –escrites o fotografiades– i veia esglaiat com s’obria un altre horitzó, dens, espès i enigmàtic, on s’estenia la meva ignorància de la vida, aquesta ignorància que sorgeix espontàniament quan ens abandona la petulància de la joventut. La tossuderia de l’amic va tenir com aliada la meva temeritat per endinsar-me en terrenys desconeguts, que no havia tingut l’oportunitat de tastar, I em temo ara que vostès avui en seran les víctimes.
Hi ha més. El primer que vaig fer quan vaig fullejar aquest llibre fou detenir-me en Rosa de foc (Abans d’una nova oda a Barcelona) on el poeta descriu , repassa i avalua la seva trajectòria. Va ser el primer que vaig fer perquè el títol ens introdueix a la Barcelona sempre agressiva i vital que molts hem somiat. Presenta una generació que intel·lectualment i biogràficament –si aquesta paraula és admesa– es va comprometre en aconseguir un món raonable en aquell desastre que els tocà viure. Aquest desastre es tant inversemblant amb els ulls d’avui dia, que no ens acabem de creure que hagués existit i que a més hi haguéssim viscut.
En aquesta oda hi ha una referència, justa –i que subscric íntegrament i amb entusiasme: “Ara penses que no pots enllestir el que escrius sense dir que creus, cada cop més, en l’obra de Pasqual Maragall”. No se que hagués estat de tots plegats sense el pas de Maragall pel nostre Ajuntament, on tant hi va col·laborar sense condicions en Jordi.
2.- Aquests escrits -que avui es difonen- són moltes coses alhora. Hi ha l’estació de Portbou, però no només hi ha Portbou; abans que res en els poemes de Carrió hi ha la seva vida, en especial la vida que es descabdella durant la redacció d’aquest llibre, o millor, com diu ell, d’aquest viatge compartit. En la nostra vida som sensibles a allò que ens fa sensibles i que en un poeta ens revela en forma d’enigma o de metàfora. A la introducció Sam Abrams cita Maria Manent per qui “ la poesia neix , essencialment, d’un impuls metafòric, de la complaença misteriosa del qui sent la relació profunda dels éssers i les coses més discordants”. En aquesta metàfora hi ha sempre l’aprofitament d’una ocasió, d’allò que ha concorregut i on hi hem topat, i vagin a saber qui va posar davant nostre. Aquí, Portbou.
Hi ha sobre tot en Jordi, certament, però no només en Jordi. Es més: com diu Sam Abrams, al seu pròleg, els poemes de Carrió desborden la literatura i s’escampen en una natural invasió de les altres arts, de la música a la pintura, de l’arquitectura a la plàstica i la fotografia i no n’esmento més. Escriu que L’estació de Portbou “és una reivindicació de la importància central i capital i imprescindible de la cultura i de els arts en les nostres vides perquè en definitiva la cultura i les arts són la màxima expressió de l a condició humana”.
He llegit que per Mahler si un compositor pot dir el que ha de dir en paraules, no s’ha de molestar mai a dir-ho mitjançant la música. Dissabte, quan assistia a Les Noces de Figaro, en vaig tenir un tast evident: quan Mozart compon l’ària de Barbarina - en començar el quart acte- ha de presentar una noia, gairebé una nena, que busca una agulla que ha perdut en un jardí: fora una notable bajanada musicar aquesta extraordinària ximpleria. Però escoltin l’ària: aquesta nena descriu alguna cosa més, molt més. Què? No ho sé; potser ni ella ho sap. Però ho sabia Mozart! Aquest és el punt. Què sé jo del que descobreix Carrió? La relació de la pag. 10 de la introducció és aclaparadora. He de fer una tria, limitada i potser escadussera.
Un dels textos al que acostumo a referir-m’hi és un vell adagi escolàstic que em va colpir des que el vaig sentir al meu batxillerat –un llarg batxillerat de set anys– i que citaré en llatí (si es que aquesta llengua encara batega) no pas per presumpció sinó com homenatge a una llengua apunyalada per una colla de buròcrates que gràcies a llur incultura comanden l’ensenyament: quidquid recipitur ad modum recipientis recipitur (tot el que es rep, es rep segons el mode de qui ho rep). Jo només puc parlar d’allò que he trobat en els poemes de Carrió. Quan un escriu, pinta, esculpeix o dona classes, allò que un escriu, pinta, esculpeix o imparteix vola i es refugia en qui escolta o contempla, que possiblement capta coses que l’emissor o no sap encara o ho sap però ho desvetlla a través dels seus artificis, les metàfores.
3. Em decideixo. Em sembla endevinar –amb temor– que en gairebé tot el poemari hi plana l’ambigüitat del temps i de l’instant i de quina manera el temps i l’ instant del poeta es traslladen, s’embolcallen o són indicis d’un temps i d’un instant que són tant seus que ho són de tota la humanitat. Al·ludeix al temps perquè el món és –manllevant de Wittgenstein– “allò que succeeix” (82) i allò que succeeix és precisament temps. Així mateix es refereix a l’instant, que pot ser “únic atès que és passat i és present” ( Rinzen 88).
I el temps és la història que és també l’instant car “es contrau en un punt intemporal /on el contingut és només la seva ombra , on les imatges de l’abans són les d’ara. / Projectades als espais buits del present es precipiten irreductibles cap a Portbou“ tot enllaçant en una dialèctica del passat i del futur, lligats per la memòria que en sentit invers és endevinació: “I després capgirar-ho tot, llegir els codis marxa enrere, la memòria involuntària, l’endevinació” (46). I en un altre lloc parla de tempesta “enllà de l’enllà”- i -naufragi del present”- però també “cerca de la utopia del futur” (48). Per això pot dir “de sempre a mai i de mai, a encara” i pensar si “enllà de l’ara, caure no deu ser , de fet una ascensió al fons” (84)
L’instant és, alhora, temps, concentració de les tensions i fita dels esdeveniments. D’alguna manera, quan contemplem l’instant fem un inventari del que hi ha en el nostre patrimoni individual i col·lectiu. Sortosament l’instant no ens bloqueja el temps perquè el temps deixa espai a una certa rectificació, però un instant pot completar o pot desballestar el que s’havia aconseguit. No és l’eternitat i el poeta ho sap. També ho saben els músics; diu Messiaen “Com traduir l’Eternitat en música? No es pot pas aconseguir-ho, només en podem fer una aproximació : he tractat d’expressar la immutabilitat per moviments molt molt lents i un llenguatge de bells colors” Per al músic, l’eternitat seria immutable però moguda!. Carrió parla de “l’inexplicable misteri de l’hora incerta. Tries la paraula mort: l’anomenaràs eternitat”.
3.- Un altre idea, la idea de frontera permet a Carrió apropar-nos a les nostres circumstàncies del present, conscients que el present sempre va més enllà del que ara és present. La frontera li apropa la imatge de límit i la imatge d’oportunitat. Portbou és la frontera però també és frontera Europa.
La visita a l’estació de Portbou – desgraciadament profanada amb els impostos dels ciutadans – li evoca els desastres de la devastació. El drama de la paràlisi: l’instant paralitzat , esquerp a ser depassat pel desconeixement de com opera el ”joc de miralls (Zugswang) quan “voldries ser la veu que no s’atura” i “vols tenir algun paper per petit que sigui en aquesta historia” (90).
Europa: Europa com a contradicció d’uns valors que es proposen abolir la barbàrie i com a refinament de la mateixa barbàrie. El mateix Carrió em va comentar el sentit de “nit i boira” que encapçala el seu darrer poema abans de la coda: l’estat de dret que consagra l’imperi de la llei per endegar civilitzadament les accions humanes va ser profanat en els seu fonaments pel nazisme, tot mantenint externament la formalitat d’un decret que regulava procedir a arrests nocturns de persones que després simplement despatxarien per no tornar mai més a reaparèixer.
“Europa vençuda per Europa” (78). Però avui en dia , aquest escàndol extrem ha estat substituït pel que el poeta anomena “l’Europa ataràctica” i adverteix “si ens desentenem del desastre , cadascun de nosaltres pot ser l’abisme. L’abisme on tota llum es descompon on, damunt el propi fons, perdem per sempre memòria i dignitat” i prossegueix “ara bades per la finestra. Veus el bulevard... Un bell captard damunt d’un mon incoherent. Com la gent va passejant i amb quina serenitat tot sembla lluny del desastre .. Però com l’Icar de Bruegel els àngels cauen” (38) “Amb quina serenitat tot sembla lluny del desastre” (W.H.Auden).
A “un mar de pedra” ( 86) Carrió i Esclusa ens presenten “els cossos desolats, els cossos sense trànsit ni ossamenta visible. El nostre és un mar de pedra”. Seguidament hi un text, una metàfora d’alt voltatge, on es superposa el procés de “l’infant que ha de néixer” i la negació a ser “un cadàver no infantat”. Finalment, ”el cos de la mare esdevé un cos celeste, lluminós i transparent. Obro els ulls. Sento la tendresa d’unes mans que m’acullen, de la llum i de l’aire”... avui 30 d’agost de dos mil setze, entre les costes de Líbia, Tunis i Itàlia, sis mil cinc-centes persones desesperades han salvat la vida al mar” si bé el nostre sigui un mar de pedra, “encara hi ha qui no ha perdut la dignitat”. Finalment, contra Europa, ara torna Europa.
Aquesta Europa que ens admira –i molt– i que ens defensa però que no es decideix a desplegar-se. No voldria aquí fer una defensa buida de la hospitalitat sense calibrar-ne les conseqüències, perquè acollir sense preparar és una invitació a la misèria i una irresponsable hipocresia. Leonardo Boff ha distingit entre una
hospitalitat incondicional i una hospitalitat condicional. “En definitiva, la hospitalitat presenta una naturalesa expansiva i inclusiva . Es va obrint a diferents esferes: neix en l’àmbit personal, va madurant en el terreny comunitari i social, i assoleix la seva plenitud quan fecunda les polítiques públiques”. La frontera manifesta una bretxa abismal d’oportunitats.
Ara, permetin-me una expansió. L’Europa que admirem ha edificat un conjunt de institucions públiques i de pràctiques civils que són el patrimoni de la Revolució francesa. Després de la segona guerra, l’edifici es va completar amb unes noves institucions i pràctiques que atenyien l’extensió universal de la cobertura de les necessitats col·lectives de salut, vellesa, treball i educació: l’estat de benestar. A més uns líders polítics responsables van orientar un procés que va posar la base a una cooperació entre estats mil·lenàriament enfrontats. Hem llaurat un patrimoni que ha singularitzat el continent. Si el designi d’Europa ha d’adreçar-se a altres poblacions, ha de configurar la manera pública que permeti passar dels bons sentiments a l’eficàcia resolutiva com en el passat va apuntar a la misèria que havia descabdellat el creixement econòmic. Un prec en primer lloc perquè el polítics deixin de traficar amb la vida política i contemplin un horitzó a llarg termini, com ho feren els que en acabar la guerra saberen projectar el que havia de ser el futur del continent.
4.- En “L’estació de Portbou”, Jordi hi veu una icona, un símbol, Walter Benjamin, on sembla dipositar-se tot el drama del continent en guerra. El poeta troba Walter Benjamin i intercanvien hores i dies; els uneix“ el somni que no es possible i en canvi és veritable . També a l’estació de Portbou el mar hi mor a cada instant”, de nou, l’instant!
Marina Garcés ha recordat oportunament el que va escriure Eco: una historia de fracassos no és una història fracassada.
Carrió encara te una paraula que esmenta més que no l’instant: el silenci. El silenci –del que en soc drogoaddicte– li permet captar el sentit amagat de les coses i li permet tenir amigables converses amb els fets, el seu passat i el seu futur. Tampoc convé abusar-ne. Per això Carrió no li dedica al silenci cap dels seus versos: per a ell el silenci és una pràctica i amb això li basta. Li basten els ulls, el col·laborador més eficaç dels seus silencis.
Ell te “una set més gran que tota la mar estesa davant la finestra dels ulls sota un cel ingràvid...mires de quedar-ne al marge , als no llocs, a les sales d’espera. Tens clar on son la via làctia i l’estrella polar i aprimes l’horitzó per si s’apropa” per això ell amb la ma esquerdada, segueix caminant pel solc de les paraules i espera” i cita Walter Benjamin ”La única esperança és la dels que han perdut l’esperança”, com Abraham que va esperar contra tota esperança. (Rom, 4.18).
Crec que em toca acabar. Homenatgem el silenci.
JUSTIFICACIÓ
Fotografies: Manel Esclusa
Pòrtic: D. Sam Abrams
Tornaveu: Marina Garcés
Serigrafia i fotomuntatge:«Peret»
Disseny: Guillermo Bragoni
Editen: Curbet Edicions, Cuixart-Goday, Nova Era i Tinta Invisible
22 de novembre de 2016
Fundació Tàpies
Intervenció de JOSEP M BRICALL:
1.- És per a mi un honor avui cloure aquest acte de lectura de l’obra poètica de Jordi Carrió i de la re-visió de les excel·lents fotografies de Manel Esclusa. M’ha fascinat de quina manera literatura i fotografia ens introdueixen junts en els viaranys d’un viatge compatit entre dos poetes que perseguien el mateix ja abans de coincidir: comproveu la data de la majoria de les fotografies d’Esclusa. Aquest honor però ha estat conseqüència del privilegi de la meva amistat amb Jordi Carrió, amistat que ha estat conreada i assaonada al sí del patronat del Centre Internacional de Música Antiga de Jordi Savall, que precisament Carrió presideix.
He dit honor perquè és el que s’estila en aquests casos, però hauria d’haver dit gosadia; per a mi gosadia, però per en Jordi, arriscada aventura. Quan vaig començar a llambregar els poemes i els textos de Jordi Carrió em va entrar una suor freda que vaig comunicar al culpable i inconscient amic. Em sentia absolutament en fals. Mai havia acompanyat la presentació d’un llibre de poesies –escrites o fotografiades– i veia esglaiat com s’obria un altre horitzó, dens, espès i enigmàtic, on s’estenia la meva ignorància de la vida, aquesta ignorància que sorgeix espontàniament quan ens abandona la petulància de la joventut. La tossuderia de l’amic va tenir com aliada la meva temeritat per endinsar-me en terrenys desconeguts, que no havia tingut l’oportunitat de tastar, I em temo ara que vostès avui en seran les víctimes.
Hi ha més. El primer que vaig fer quan vaig fullejar aquest llibre fou detenir-me en Rosa de foc (Abans d’una nova oda a Barcelona) on el poeta descriu , repassa i avalua la seva trajectòria. Va ser el primer que vaig fer perquè el títol ens introdueix a la Barcelona sempre agressiva i vital que molts hem somiat. Presenta una generació que intel·lectualment i biogràficament –si aquesta paraula és admesa– es va comprometre en aconseguir un món raonable en aquell desastre que els tocà viure. Aquest desastre es tant inversemblant amb els ulls d’avui dia, que no ens acabem de creure que hagués existit i que a més hi haguéssim viscut.
En aquesta oda hi ha una referència, justa –i que subscric íntegrament i amb entusiasme: “Ara penses que no pots enllestir el que escrius sense dir que creus, cada cop més, en l’obra de Pasqual Maragall”. No se que hagués estat de tots plegats sense el pas de Maragall pel nostre Ajuntament, on tant hi va col·laborar sense condicions en Jordi.
2.- Aquests escrits -que avui es difonen- són moltes coses alhora. Hi ha l’estació de Portbou, però no només hi ha Portbou; abans que res en els poemes de Carrió hi ha la seva vida, en especial la vida que es descabdella durant la redacció d’aquest llibre, o millor, com diu ell, d’aquest viatge compartit. En la nostra vida som sensibles a allò que ens fa sensibles i que en un poeta ens revela en forma d’enigma o de metàfora. A la introducció Sam Abrams cita Maria Manent per qui “ la poesia neix , essencialment, d’un impuls metafòric, de la complaença misteriosa del qui sent la relació profunda dels éssers i les coses més discordants”. En aquesta metàfora hi ha sempre l’aprofitament d’una ocasió, d’allò que ha concorregut i on hi hem topat, i vagin a saber qui va posar davant nostre. Aquí, Portbou.
Hi ha sobre tot en Jordi, certament, però no només en Jordi. Es més: com diu Sam Abrams, al seu pròleg, els poemes de Carrió desborden la literatura i s’escampen en una natural invasió de les altres arts, de la música a la pintura, de l’arquitectura a la plàstica i la fotografia i no n’esmento més. Escriu que L’estació de Portbou “és una reivindicació de la importància central i capital i imprescindible de la cultura i de els arts en les nostres vides perquè en definitiva la cultura i les arts són la màxima expressió de l a condició humana”.
He llegit que per Mahler si un compositor pot dir el que ha de dir en paraules, no s’ha de molestar mai a dir-ho mitjançant la música. Dissabte, quan assistia a Les Noces de Figaro, en vaig tenir un tast evident: quan Mozart compon l’ària de Barbarina - en començar el quart acte- ha de presentar una noia, gairebé una nena, que busca una agulla que ha perdut en un jardí: fora una notable bajanada musicar aquesta extraordinària ximpleria. Però escoltin l’ària: aquesta nena descriu alguna cosa més, molt més. Què? No ho sé; potser ni ella ho sap. Però ho sabia Mozart! Aquest és el punt. Què sé jo del que descobreix Carrió? La relació de la pag. 10 de la introducció és aclaparadora. He de fer una tria, limitada i potser escadussera.
Un dels textos al que acostumo a referir-m’hi és un vell adagi escolàstic que em va colpir des que el vaig sentir al meu batxillerat –un llarg batxillerat de set anys– i que citaré en llatí (si es que aquesta llengua encara batega) no pas per presumpció sinó com homenatge a una llengua apunyalada per una colla de buròcrates que gràcies a llur incultura comanden l’ensenyament: quidquid recipitur ad modum recipientis recipitur (tot el que es rep, es rep segons el mode de qui ho rep). Jo només puc parlar d’allò que he trobat en els poemes de Carrió. Quan un escriu, pinta, esculpeix o dona classes, allò que un escriu, pinta, esculpeix o imparteix vola i es refugia en qui escolta o contempla, que possiblement capta coses que l’emissor o no sap encara o ho sap però ho desvetlla a través dels seus artificis, les metàfores.
3. Em decideixo. Em sembla endevinar –amb temor– que en gairebé tot el poemari hi plana l’ambigüitat del temps i de l’instant i de quina manera el temps i l’ instant del poeta es traslladen, s’embolcallen o són indicis d’un temps i d’un instant que són tant seus que ho són de tota la humanitat. Al·ludeix al temps perquè el món és –manllevant de Wittgenstein– “allò que succeeix” (82) i allò que succeeix és precisament temps. Així mateix es refereix a l’instant, que pot ser “únic atès que és passat i és present” ( Rinzen 88).
I el temps és la història que és també l’instant car “es contrau en un punt intemporal /on el contingut és només la seva ombra , on les imatges de l’abans són les d’ara. / Projectades als espais buits del present es precipiten irreductibles cap a Portbou“ tot enllaçant en una dialèctica del passat i del futur, lligats per la memòria que en sentit invers és endevinació: “I després capgirar-ho tot, llegir els codis marxa enrere, la memòria involuntària, l’endevinació” (46). I en un altre lloc parla de tempesta “enllà de l’enllà”- i -naufragi del present”- però també “cerca de la utopia del futur” (48). Per això pot dir “de sempre a mai i de mai, a encara” i pensar si “enllà de l’ara, caure no deu ser , de fet una ascensió al fons” (84)
L’instant és, alhora, temps, concentració de les tensions i fita dels esdeveniments. D’alguna manera, quan contemplem l’instant fem un inventari del que hi ha en el nostre patrimoni individual i col·lectiu. Sortosament l’instant no ens bloqueja el temps perquè el temps deixa espai a una certa rectificació, però un instant pot completar o pot desballestar el que s’havia aconseguit. No és l’eternitat i el poeta ho sap. També ho saben els músics; diu Messiaen “Com traduir l’Eternitat en música? No es pot pas aconseguir-ho, només en podem fer una aproximació : he tractat d’expressar la immutabilitat per moviments molt molt lents i un llenguatge de bells colors” Per al músic, l’eternitat seria immutable però moguda!. Carrió parla de “l’inexplicable misteri de l’hora incerta. Tries la paraula mort: l’anomenaràs eternitat”.
3.- Un altre idea, la idea de frontera permet a Carrió apropar-nos a les nostres circumstàncies del present, conscients que el present sempre va més enllà del que ara és present. La frontera li apropa la imatge de límit i la imatge d’oportunitat. Portbou és la frontera però també és frontera Europa.
La visita a l’estació de Portbou – desgraciadament profanada amb els impostos dels ciutadans – li evoca els desastres de la devastació. El drama de la paràlisi: l’instant paralitzat , esquerp a ser depassat pel desconeixement de com opera el ”joc de miralls (Zugswang) quan “voldries ser la veu que no s’atura” i “vols tenir algun paper per petit que sigui en aquesta historia” (90).
Europa: Europa com a contradicció d’uns valors que es proposen abolir la barbàrie i com a refinament de la mateixa barbàrie. El mateix Carrió em va comentar el sentit de “nit i boira” que encapçala el seu darrer poema abans de la coda: l’estat de dret que consagra l’imperi de la llei per endegar civilitzadament les accions humanes va ser profanat en els seu fonaments pel nazisme, tot mantenint externament la formalitat d’un decret que regulava procedir a arrests nocturns de persones que després simplement despatxarien per no tornar mai més a reaparèixer.
“Europa vençuda per Europa” (78). Però avui en dia , aquest escàndol extrem ha estat substituït pel que el poeta anomena “l’Europa ataràctica” i adverteix “si ens desentenem del desastre , cadascun de nosaltres pot ser l’abisme. L’abisme on tota llum es descompon on, damunt el propi fons, perdem per sempre memòria i dignitat” i prossegueix “ara bades per la finestra. Veus el bulevard... Un bell captard damunt d’un mon incoherent. Com la gent va passejant i amb quina serenitat tot sembla lluny del desastre .. Però com l’Icar de Bruegel els àngels cauen” (38) “Amb quina serenitat tot sembla lluny del desastre” (W.H.Auden).
A “un mar de pedra” ( 86) Carrió i Esclusa ens presenten “els cossos desolats, els cossos sense trànsit ni ossamenta visible. El nostre és un mar de pedra”. Seguidament hi un text, una metàfora d’alt voltatge, on es superposa el procés de “l’infant que ha de néixer” i la negació a ser “un cadàver no infantat”. Finalment, ”el cos de la mare esdevé un cos celeste, lluminós i transparent. Obro els ulls. Sento la tendresa d’unes mans que m’acullen, de la llum i de l’aire”... avui 30 d’agost de dos mil setze, entre les costes de Líbia, Tunis i Itàlia, sis mil cinc-centes persones desesperades han salvat la vida al mar” si bé el nostre sigui un mar de pedra, “encara hi ha qui no ha perdut la dignitat”. Finalment, contra Europa, ara torna Europa.
Aquesta Europa que ens admira –i molt– i que ens defensa però que no es decideix a desplegar-se. No voldria aquí fer una defensa buida de la hospitalitat sense calibrar-ne les conseqüències, perquè acollir sense preparar és una invitació a la misèria i una irresponsable hipocresia. Leonardo Boff ha distingit entre una
hospitalitat incondicional i una hospitalitat condicional. “En definitiva, la hospitalitat presenta una naturalesa expansiva i inclusiva . Es va obrint a diferents esferes: neix en l’àmbit personal, va madurant en el terreny comunitari i social, i assoleix la seva plenitud quan fecunda les polítiques públiques”. La frontera manifesta una bretxa abismal d’oportunitats.
Ara, permetin-me una expansió. L’Europa que admirem ha edificat un conjunt de institucions públiques i de pràctiques civils que són el patrimoni de la Revolució francesa. Després de la segona guerra, l’edifici es va completar amb unes noves institucions i pràctiques que atenyien l’extensió universal de la cobertura de les necessitats col·lectives de salut, vellesa, treball i educació: l’estat de benestar. A més uns líders polítics responsables van orientar un procés que va posar la base a una cooperació entre estats mil·lenàriament enfrontats. Hem llaurat un patrimoni que ha singularitzat el continent. Si el designi d’Europa ha d’adreçar-se a altres poblacions, ha de configurar la manera pública que permeti passar dels bons sentiments a l’eficàcia resolutiva com en el passat va apuntar a la misèria que havia descabdellat el creixement econòmic. Un prec en primer lloc perquè el polítics deixin de traficar amb la vida política i contemplin un horitzó a llarg termini, com ho feren els que en acabar la guerra saberen projectar el que havia de ser el futur del continent.
4.- En “L’estació de Portbou”, Jordi hi veu una icona, un símbol, Walter Benjamin, on sembla dipositar-se tot el drama del continent en guerra. El poeta troba Walter Benjamin i intercanvien hores i dies; els uneix“ el somni que no es possible i en canvi és veritable . També a l’estació de Portbou el mar hi mor a cada instant”, de nou, l’instant!
Marina Garcés ha recordat oportunament el que va escriure Eco: una historia de fracassos no és una història fracassada.
Carrió encara te una paraula que esmenta més que no l’instant: el silenci. El silenci –del que en soc drogoaddicte– li permet captar el sentit amagat de les coses i li permet tenir amigables converses amb els fets, el seu passat i el seu futur. Tampoc convé abusar-ne. Per això Carrió no li dedica al silenci cap dels seus versos: per a ell el silenci és una pràctica i amb això li basta. Li basten els ulls, el col·laborador més eficaç dels seus silencis.
Ell te “una set més gran que tota la mar estesa davant la finestra dels ulls sota un cel ingràvid...mires de quedar-ne al marge , als no llocs, a les sales d’espera. Tens clar on son la via làctia i l’estrella polar i aprimes l’horitzó per si s’apropa” per això ell amb la ma esquerdada, segueix caminant pel solc de les paraules i espera” i cita Walter Benjamin ”La única esperança és la dels que han perdut l’esperança”, com Abraham que va esperar contra tota esperança. (Rom, 4.18).
Crec que em toca acabar. Homenatgem el silenci.
JUSTIFICACIÓ
De L’estació de Portbou, se n’han fet dues edicions:
Una edició de bibliòfil de 65 exemplars amb 3 variants, editada per
Cuixart- Goday, Tinta Invisible i Nova Era, fora de comerç, i una Edició
normal de 350 exemplars editada per Curbet Edicions, num 39 de la
col.lecció Vincles, amb el suport de Nova Era i Cuixart-Goday.
Els tipus de lletra utilitzats en les dues edicions són Neue Haas Grotesk i Miller.
L’edició normal, en format 21x21, a 4+4 tintes, impressió offset
trama sublima i vernís mate, sobre paper Tatami White de 150 gr.
L’edició de bibliòfil, en format 24x24, a 4+4 tintes sobre paper
Mohaw blanc de 270 gr. Les fotografies originals numerades i signades,
impreses en estampa digital giclée, amb tintes pigmentades Ultrachrome,
damunt paper Hahnemühle, Photo Rag de 308 g. i Photo Rag Baryta de 315
g. Tot presentat a l’interior d’una caixa de fusta serigrafiada.
L’edició de bibliòfil té tres variants:
Bàsica: tot el contingut de l’obra, sobre paper Mohaw, amb
procediment digital, numerada i signada pels autors. Total edició
Bàsica: 35 exemplars.
Completa: la Bàsica, més una fotografia original, numerada i signada
per l’autor, entre les 13 numerades de l’1/5 a la 5/5, destinada a
biblioteques, als subscriptors, i als autors i col.laboradors. Total
edició completa: 23 exemplars.
Exclusiva: la Completa, més una fotografia original escollida per
l’autor, limitada a set exemplars, nominal, signada i endreçada,
destinada exclusivament als mecenes. Total edició exclusiva: 7
exemplars.
 Foto: Manel Esclusa |
 |
| Foto: Manel Esclusa |
 |
| Serigrafia caixa de conservació i fotomuntatge «la maleta», «Peret» |
 |
