LES DONES I ELS DIES
afegeixo un poema sota de cada paràgraf del text que vaig llegir a la presentació de FIN'AMOR per celebrar un nou aniversari, el dels 67 !
Els dies que vindran, el llibre, va
deixar sobre la taula entre els esborranys descartats, aquest poema, "Les
dones i els dies", escrit el 2005 i que ara dic: Que mai no t’abandoni la presència
serena de la tendresa, el desig i el misteri. Que sempre t’acompanyin, com ara,
les dones i els dies.
"L’amor del fons de l’ànima, que té cos i té nom, que té arrels i fruits,
l'amor per l’estimada que pot donar-te raó de tu, d'un tu que ets
tu-que-l’estimes de sempre i per sempre, més enllà de l’amor d’ara, per
l’estimada que t’atreu i et commou com mai…a "La garriga" de Pols de vidre, a "Juny" i
"Sis minuts, cinquanta-nou segons", de Els dies que vindran; al poemari "A Mo ara", tot ell; i als poemes "Tarda
d'hivern", "L'hivern encara" i "La vida" del Reduccions 98-99.
Sis minuts,
cinquanta-nou segons.
“Aquella amor
per qui ma carn s’enclina” Ausiàs March
Els
sis minuts i tots els segons de tots els minuts, de les hores i els dies que
vindran, amb “aquella amor per qui ma carn s’enclina”, els vull tots. Aquest
poema és per a la Mo, per tot el viure. I per l’estimat amic Jordi Coca,
pel seu magnífic “Sorres blanques”.
Minut
zero. Les busques del temps semblen aquietades. El largo del
violinkonzert 1052 de Bach omple l’estança. Lenta, compassadament s’estén la
tarda. Als llavis, el fred dels glaçons, l’aiguadolça de la flor de saüc.
L’estimada llegeix Sorres
blanques asseguda al sofà, a la llum de ponent, que vessa. Com seguint les
notes del violí, llegeix, lentament, compassadament, “cadascuna de
nosaltres és mil dones i no pas una”. Estens la mirada pel seu cos encara
jove que t’atreu com sempre i et commou com mai. Avui és l’any cinquanta-set
dels teus anys. Que els deus et siguin favorables. Penses que lentament i
compassada és com t’agrada fer els anys, i estimar, i esperar els dies que
vindran. Als llavis, l’aiguadolça de la flor de saüc. Minut set. Les primeres notes
del presto. El
bes. El roig.
···
L’amor amical per Plena-de-llum, l’amor carnal, jove i impensat, el llampec d’aquell instant que sempre perdura… a "La memòria del cos" de Els dies que vindran.
Tinc present el
llampec d’aquell instant. “La memòria del cos” és la memòria d’un amor amical,
d’un amor carnal, jove i impensat i és per a Plena-de-llum, amb amistat
intemporal.
La memòria del cos
”No
em fall record del temps tan delitós“ Ausiàs
March
Sobre aquest poema Sam Abrams, al pròleg, en va dir:
···
L’amor per l’amiga (l’amiga i la seva obra) que sap "esculpir” la vida, que sap redreçar la línia de l’horitzó i passar a l’altra vessant de l’ànima, als poemaris “A ull nu” i “L’univers Maïs” del llibre/escultura Maïs, l’obra absent.
El cel interior
Tothom té un cel interior
a vegades nítid, diàfan i transparent,
com a tocar d’un paradís,
i a vegades confús, boirós i pesant.
Redreces la línea de l’horitzó
i passes a l’altra vessant de l’ànima.
Un signe teu, i el vent s’endú els somnis obacs.
···
L’encantament d’un estiu per la noia de mirada densa, de qui mai no has descuidat l’encís entre les flors dorments de les hortènsies… a "Diari intim" de Els dies que vindran.
Diari íntim
El
poema “diari íntim” és l’expressió d’un encís que reneix cada any a Colera
d’Empordà a les acaballes de l’estiu quan els dies adquireixen una lluminositat
més encalmada, menys estrident, i les hortènsies comencen a perdre color.
Aquest poema, que m’ajuda a retenir-ne la imatge, és per la Neus, dona i mare
encisadora.
(I)
Duu la claror als llavis. T’agrada
aquest seu gest sensual, el peu nu entre els verds, el subtil tremolor del cos,
dels pits afuant lleument la brusa, el rostre esplendent, la mirada densa, com
una essència, l’oreig de la seva veu tèbia, l’aire i el perfum. Tan intensa...
Talment com l’aurora suaument es vessa
sobre l’ample silenci del matí encalmat.
(II)
No diguis res. Aprofita el moment per
retenir el prodigi, per recompondre la imatge que vols que t’acompanyi fins que
torni un altre estiu. Ara, veus? riu. Tot l’or del sol damunt la pell.
Prenyada, jove, bellíssima, exultant, plena de vida, per un instant només ella
regna. Demà, benigne, fes-li saber com et commou. No descuidis l’encís entre
les flors dorments de les hortènsies.
···
L’amor per l’amiga que sap hissar, com ningú, les veles de l’amistat a “Veles blanques” de Els dies que vindran.
“Veles
blanques” és per Eloïsa Sendra, que sap hissar, com ningú, les veles de
l’amistat. La llum que hi podeu trobar és seva i de Port de la Selva.
Veles blanques
Quan el firmament es fon en la claror dels blaus i l’aurora encalmada s’estén damunt la mar, lluny de plàcides quimeres, vells miratges i presagis incerts, hissa veles blanques al cel. Li plau de viure servant horitzons, convocant afanys, escampant clarors, en un íntim univers de mots humils, de nostàlgies callades als llavis, de roges terres solcades i de veles blanques al vent.
Res no torba el respir del mar, el nítid traç enllà dels verds i els blaus
···
L’amor per l’amiga d’ulls estelats i mans albades, l’amiga estimada com un lleu oreig, com un rastre de carícia que no voldries perdre… a "Es la llum la certesa" i "L'airedolç" de Els dies que vindran; i a "L'instant fugaç" -inèdit-.
L’instant fugaç (Com una selva en somnis)
A Carina Goday
[inèdit]
Estimada,
just ara verdegen els estanys com una selva en somnis. Mira les fulles
joves dels pollancres, dels àlbers. Brilla el sol al fullatge. Hi
tremola dolçament una suau estesa de llum trenada de verd. A l’ombradiu,
la visió és més nítida i més precisa, més bella encara. Verdegen els
estanys, la terra banyada. La tarda sospira en la besllum suau dels
borrissols dels àlbers bressats per l’aire, en la quietud de l’aigua. Un
blauet s’hi cabussa. ¿En veus el tornassol? De sobte -la pell llisa i
brillant com de banús- una euga es dreça en tota la seva alçària. El seu
trot desvetlla una aiguaviva d’espurnes i serrells de llum, de
reflexos, d’aromes de ribatge. Ara veig tota la llum maragda als teus
ulls emmirallada. Se’m fa que compartiu l’embranzida del vent a la
cabellera, el llambrec de les aigües, el pàlpit del cor al fil de
l’instant. De retorn, al tombant del canyissar, el sol juga a
allargar-nos les ombres i als estanys hi dorm la llum del vespre. La
vida passa. De l’instant en queda el record de la visió fugaç i aquesta
lletra d’ara que voldria més precisa. Té. Una aiguaviva d’espurnes. Un
doll de primaveres. Tota la llum maragda als teus ulls emmirallada...
Aguait de ponent dels estanyols del Mas Margall.
Avinyonet de Puigventós. Alt Empordà. 2009
···
L’amor de ficció, on hi pots projectar les vivències de tots els amors que has viscut, l’amor per “Elena”, virtuosa de cambra de la Capella Reial, benamada amiga d’ulls verds amb aire de dama, a molts dels poemes de Suite Barcelona 1710 -1715, (2011) de fet un poemari que tracta “de l’amor en temps de guerra” com diu Santanach a l’Epíleg.
I aquest enamorament intens per l’amiga secreta i blanca , un amor somniat i immaterial –¿del tot imaginat?– commovedora il·lusió de l’esperit que et fa sentir trovadoresc com l'occità Folquet de Lunel al segle XIII... "Tant fin’amors totas horas m’afila ma voluntat, qu’ieu de lauzar m’afil midons"
... I tots els amors que visc -i no es sobreposen!- els amors que, amb designi o sense, escric i proclamo."
